El making of de Boscos Endins

Ja el podeu trobar al Youtube partit en tres parts:

PART1

PART2

PART3

El vestuari de Boscos Endins

El vestuari és a càrrec de Mercè Paloma.
Estudia Geografia i Història, en l’especialitat d’Art, a la Universitat de Barcelona.
Titulada per l’Escola d’Arts i Tècniques de la Moda, s’inclina al món del teatre, la dansa, l’òpera, el cinema i la televisió. En teatre ha treballat amb directors com Sergi Belbel (en obres com L’avar, El temps de Planck, El alcalde de Zalamea, En Pòlvora), Calixte Bieito (en La tempestad, Mesura per Mesura, Barbaric Comedies, Macbeth, Opera de Cuatro Cuartos, El rey Lear, La Celestina, Peer Gynt) o Ferran Madico (Bodas de Sangre, Casa-Jardí, Homecoming); En òpera ha intervingut en muntatges com Un ballo in maschera (Liceu), Il mondo della luna (Maastricht), Don Giovanni (Hannover), Cosi fan tutte (Gales); En dansa ha col·laborat amb el coreògraf Ramon Oller, amb Eduard Ventura, amb la Companyia Trànsit, etc; En cinema, a El Mar (Dir. Agustí Villaronga) i A los que aman (dir. Isabel Coixet),en la qual va estar nominada al Goya pel millor vestuari (1998). També ha participat en programes de televisió per a TVE i TV3. Amb Dagoll Dagom ha dissenyat el vestuari de POE (pel que va estar nominada als premis Max).

Podeu veure més material a : http://www.fotolog.com/dagolldagom

Boscos Endins us desitja un Bon Nadal!

El dia 26 s´estrenarà pel 33 a la nit, el MAKING OF de Boscos Endins.
Bones festes!

EL BLOG DEL BOZZO – EL SENTIT DE LA COMÈDIA

L’altra nit, amb motiu de les cent (primeres) funcions d’EL LLIBERTÍ, vaig estar veient la funció i prenent una copa amb la companyia. Després de cent funcions es pot dir que tots els ”llibertins” han adquirit una virtut molt difícil de trobar i de mesurar en el teatre i és el que jo en dic “el sentit de la comèdia”, la “vis còmica” que deien els llatins. M’explico: Quan un espectacle fa riure, és molt important saber integrar les rialles del públic sense interrompre la coherència de l’acció ni perdre la concentració en el propi personatge. Els actors i les actrius han d’”esperar” que el públic deixi de riure ja que si segueixen parlant, l’audiència creu que han rigut en un lloc que “no tocava” i aleshores es fan callar els uns als altres. Cal esperar que la gent rigui i cal fer-ho sense que es noti. Això és molt complicat. En Madaula fa tota una filigrana, a la primera escena d’EL LLIBERTÍ, quan li replica a Mme. Therbouche: “Expressió creixent de la meva fermesa d’esperit” i tothom capta que està parlant de l’erecció que està tenint; el públic riu amb les dues primeres paraules de Diderot, o sigui que el Ramon diu: “Expressió creixent…” i la gent es peta de riure, i quan ja han rigut, afegeix “…de la meva fermesa d’esperit”. I aquí tornen a riure. Ha d’esperar el públic a mitja frase! i a fe de déu que ho fa perfecte!

Ens els primers passis (es diu “passis” o passes?) gairebé totes les notes de direcció feien referència a moments en que no havien “esperat” prou al públic i no l’havien deixat riure a gust. Això, en teatre, és relativament senzill perquè l’actor ha d’escoltar el públic i esperar-lo. Però en cinema és molt més complicat ja que, quan es roda una seqüència, el públic no hi és i, per tant, l’actor i el director han d’imaginar que allò que estan fent farà riure i deixar un espai perquè el públic de la sala pugui fer-ho. Billy Wilder quan va fer “Con faldas y a lo loco” va fer una filigrana a l’escena en la que Jack Lemon està borratxo i toca les maraques; a cada gag que l’actor deia, l’obligava a tocar les maraques després, per tal que el públic, a la sala,  pogués riure tranquil.lament sense tenir la sensació que s’estava perdent part del diàleg. Del fet de saber preveure aquesta reacció i saber-la jugar se’n diu, o almenys jo en dic, tenir SENTIT DE LA COMÈDIA. I us asseguro que els “llibertins” en tenen molt!

EL BLOC DEL BOZZO – LA TOS

Quan escrivia EL PERIÓDICO li vaig dedicar un article i l’altre dia, reveient el LLIBERTÍ al POLIORAMA (que, per cert, aquesta nit celebra les 100 funcions!), se’m va tornar a fer evident la necessitat de dir quatre coses sobre aquest fenòmen pertorbador tan habitual als nostres teatres i auditoris: LA TOS!! No m’explico el gran nombre de persones refredades, amb els bronquis carregats, i picor a la gola que acudeixen diàriament al teatre; us puc assegurar que comença un a tossir i es va encomanant d’un a altre i les tosses no paren mai. Això fica molt nerviosos als artistes, la veritat. I un altre sorollet complementari amb la tos: els paperets de caramel que la gent que tus desembolica lentament. Jo, quan m’obsessiono amb aquests sorollets, ja no puc seguir l’obra amb atenció.

Pel que fa a la tos he arribat a algunes conclusions:

a) La tos s’encomana. Comença algú i es va expandint per l’auditori.

b) La tos té un potència sonora extraordinària. Tapa completament la paraula dels actors. Caldria estudiar els decibelis d’una estossegada per certificar que són molt més potents que la veu de l’actor.

c) Quan un actor o actriu es despulla ningú no tus.

d) els “tossidors” no són conscients que estan molestant a tot el públic.

Si a algú se li acudeix una estratègia per erradicar aquesta plaga dels nostres teatres que l’apunti aquí. A veure si trobem la solució!

EL BLOG DEL BOZZO – LA GEGANTA

Des del primer moment que vaig començar a pensar en la posada en escena de BOSCOS ENDINS, em vaig adonar que el parany més gran amb el que em trobava era la teatralització de la Geganta ja que la solució que oferia el muntatge de Broadway (on mai no es podia veure la Geganta fins que al final de tot que queia el seu cap per un lateral), no em convencia gens. En una posada en escena sempre hi ha un punt de dificultat, el qual cal solucionar per poder solucionar l’espectacle i si no ho trobes… doncs no l’has solucionat. En aquest sentit estic força content de les dues aparicions de la Geganta a la nostra versió: a la primera podem veure la seva cara horrible extreta d’una pintura de Brueghel, i a la segona veiem la Geganta per dins: les seves costelles i el seu cor. El Forner i en Jan han sigut “devorats” per ella i ells la vencen des de dins: això té a veure amb altres contes en els que l’heroi és menjat per un animal o per un ogre (la Caputxeta, en Patufet, Pinotxo) o de mites fundacionals i profètics (Jonàs i la balena). Per tant, penso que, tot i ser una solució “inventada”, entronca directament amb la tradició dels contes populars i fantàstics.

Us recomano llegir la guia didàctica que ha fet Ruth Pomés de BOSCOS ENDINS on trobareu les claus per desxifrar tots els personatges. La podeu consultar al nostre web a l’apartat  “PREMSA” o al web del Teatre Victòria. Ja em direu el què!

Bona sort Jordi!

Degut a d’altres compromisos professionals adquirits, JORDI ESTADELLA, Narrador de Boscos Endins, deixa la producció i serà substituït per FERRAN FRAUCA, un dels intèrprets habituals en d’altres produccions de Dagoll Dagom (El Mikado, Poe, Mar i Cel). JORDI ESTADELLA, un comunicador radiofònic i televisiu molt popular, ha treballat amb molta complicitat en l’espectacle col.laborant de forma decisiva en la seva exitosa estrena, el passat mes de novembre, a Girona. BONA SORT JORDI! BENVINGUT FERRAN!!

D’altra banda, la data de l’estrena oficial de BOSCOS ENDINS al TEATRE VICTÒRIA de Barcelona, s’ha retrassat uns dies quedant fixada per al dia 29 de gener de 2008. Les funcions prèvies es faran a partir del dia 23 de gener i tenen un descompte del 25%. Consulteu cartellera.

EL BLOG DEL SERGI ALBERT – “BREAK A LEG” per BOSCOS ENDINS

Davant les lectures d’aquests posts un es queda prou pensatiu. I és que no deixo d’aprendre aquí i fora del nostre país i això m’encanta!!! Je,je,je Aquests dies, he estat a Londres, una ciutat cosmopolita com poques, amb un grau senyorial impecable que escoltes i presencies des de el primer moment amb un “please” i “excuse-me” i amb una història musicalera només comparable a la de Broadway. Hi havia més de 10 musicals al mateix temps!!! Vaig tenir la sort de poder veure The miserables, The song of music, Wicked, The lion King i per últim un gran clàssic, i el millor, The Phantom of the Opera. Volia impregnar-me de la seva música, del seu cant, de l’espai escènic, del seus actors, dels treballs corporals, coreografies, vestuaris, llums… de com portar més de 21 anys fent un musical i, en el cas del Fantasma, mantenir l’essència com si fós la del primer dia.

Però davant de l’alegria d’aquest fet, he de precisar que aquests espectacles també són humans i vius. Què vull dir? Doncs que no s’han de magnificar. Són perfectes amb les seves pròpies imperfeccions. En el meu cas, em vaig trobar amb problemes de microfonia, caigudes d’actors al propi escenari, despreses de peces de roba mentre cantaven, “abucheos” en algun determinat cas, sorolls constants amb carres i aire condicionat, teatres antics amb seients molt incòmodes, substituts de substituts… Però això si, tot camuflat rera grans shows-produccions, amb grans decorats visuals, llums i efectes de so i màgia, publicitat a totes bandes i nens que només puc definir com a impressionants. La meva satisfacció va augmentar al tenir l’oportunitat de parlar amb la protagonista de The song of Music, Connie Fisher, concursant d’un programa televisiu, que va desitjar a tot l’equip d’aquest BOSCOS ENDINS que ens trenquem una cama (Molta merda per nosaltres!!!). I és que aquí també sabem fer molt i molt bé les coses i ara que puc comparar no estem tant lluny de Londres o Brodway!!!
Sergi Albert (Príncep de Rapúnzel i Pare de Ventafocs)

P.d: Quan em va dir “break a leg“, vaig pensar en el Gimeno… Potser era una senyal.
Fins aviat.

el blog del bozzo – opereta i sarsuela

Diumenge passat vaig anar a veure el magnífic musical de butxaca que la companyia EGOS presenta al Teatre Versus; es tracta d’una versió de RUDDIGORE de Gilbert i Sullivan, autors de dos espectacles que hem muntat (Mikado i Els Pirates) i considerats arreu com els “pares” del musical modern. Un cop més vaig cridar interiorment “Visca Gilbert!”, l’autor del llibret, ja que amb el seu humor surrealista i absurd va imprimir a totes les operetes un aire grouchista-marxista que les fa delicioses. Aquest, trobo jo, és el punt que diferencia les operetes de G&S de les nostres sarsueles, en les que els llibrets, els arguments i els personatges acostumen a estar deixats de la mà de déu i a ser avorrits i irrepresentables. Si les sarsueles comptessin amb llibrets més acurats, indubtablement serien un gènere a revisitar. Clar que estic obert a suggerències, o sigui que si algú coneix una sarsuela estupenda i me la vol dir, jo l’escoltaré. Mentrestant, tenim Gilbert i Sullivan i el seu divertidíssim Ruddigore. Ja em direu el què.

EL BLOG DEL BOZZO – ANNE SEXTON

Una de les lectures que més m’han guiat a l’hora d’entendre els personatges de BOSCOS ENDINS han estat els poemes d’ANNE SEXTON. Ella va ser una poetessa nordamericana d’una gran bellesa física -fins i tot havia estat model fotogràfica als anys cinquanta- que es va donar a conèixer als anys seixanta amb els seus versos durs i sarcàstics en els que donava una nova visió de la feminitat, molt desinhibida i -segons deien els crítics enemics- gairebé “ginecològica”; de fet, ella va començar a escriure poesia per recomenació del seu psquiatra ja que era una persona sumament inestable i havia fet nombrosos intents de suicidi, fins que, finalment, al 1974 es va treure la vida, igual que la seva amiga Sylvia Plath. Un dels llibres de poemes més interessants de ANNE SEXTON es titula TRANSFORMATIONS (1971) i és un recull de versions personals i molt suggerents dels contes fantàstics molts dels quals formen part de BOSCOS ENDINS.

Copio, a continuació un fragment del seu poema dedicat a la Caputxeta Vermella (trad. Luis Noriega):

De camino a la espesura/ se encontró con el lobo./ Buenos días señor Lobo, le dijo,/ creyéndolo tan poco peligroso/ como un tranvía o un mendigo./ Le preguntó hacia dónde iba,/ y ella se lo contó, tan cortésmente./ Y allí entre toconas y raíces/ al latir de los hongos entre el musgo,/ planeó comérselas a las dos,/ a la zanahoria reseca de la abuela/ y al tímido capullito/ de la caperuza roja, roja./ La invitó a mirar las flores, el cornejo,/ la sanguinaria menor, el lirio cárdeno/ y coger algunas para la abuela./ Y así lo hizo./ Entre tanto, él miró de escabullirse/ hasta casa de la abuela y se la zampó, /veloz como una bofetada./ Y entonces se puso su bata y su gorro y se acurrucó. Qué tipo/ más engañador./ (del llibre CAPERUCITA AL DESNUDO de Catherine Orenstein, ed. Ares y Mares, Barcelona 2003).

Si busqueu per la xarxa segur que trobareu informació molt interessant sobre aquesta gran escriptora tan poc coneguda al nostre país. De fet, jo m’he inspirat força en la seva biografia per composar el personatge de la BRUIXA jove, la de la segona part.

En fi… ja em direu què us sembla!!