DAGOLL DAGOM representarà per última vegada BOSCOS ENDINS el dia 4 de maig al Teatre Victòria

Dagoll Dagom ha anunciat avui les últimes representacions de BOSCOS ENDINS al Teatre Victòria de Barcelona.
El 4 de maig el muntatge baixarà el teló d’aquest musical de Stephen Sondheim reconegut a nivell mundial que, després de més de tres mesos en cartell, haurà portat al teatre més de 50.000 espectadors. La companyia destaca també que, a partir d’una política de foment del teatre musical a les escoles, han aconseguit portar al teatre en aquests mesos més de 10.000 estudiants.

La històrica companyia especialitzada en musicals ha anunciat avui que segurament no es podrà fer la gira pels països catalans que estava prevista ja que BOSCOS ENDINS és un gran muntatge que mou més de 25 persones, entre actors i tècnics, i compta amb un gran equipament tècnic que situa el catxet de la companyia en una xifra no assumbile per la majoria d’ajuntaments de Catalunya.

Desgraciadament, tant els pressupostos de cultura dels ajuntaments, com el que la Generalitat de Catalunya destina a les gires teatrals, no fan possible la distribució i exhibició d’espectacles de gran format en els equipaments teatrals de les grans ciutats de Catalunya. Dagoll Dagom, però, resta pendent que el muntatge es pugui acollir a un projecte de suport a la distribució de grans espectacles, que la Generalitat de Catalunya presentarà en breu.

Boscos Endins es va estrenar al Festival Temporada Alta (novembre 2007) i va ser un dels espectacles més vistos de la passada edició.

Dagoll Dagom s’ha enfrontat en aquesta ocasió a un autor que actualment està considerat com una de les figures més rellevants del musical americà, i a una obra fonamental de la història recent dels espectacles de Broadway, guanyadora dels Premis Tony de 1988 i que a més ha celebrat ara els 20 anys de la seva estrena original.

El CD de Boscos Endins ja a la venda!

El podeu trobar al Teatre Victòria o a la tenda on-line de Dagoll Dagom.
Si compreu el disc de Boscos Endins i el Llibre us regalem el disc de Poe!

TENDA ON-LINE

EL BLOG DEL BOZZO – MONTSE GUALLAR!

Sí! La Montse Guallar substituirà a la Laura Conejero en la intrigant i pèrfida Madame Therbouche d’”EL LLIBERTÍ”. A partir del mes de maig podrem gaudir de la seva presència al costat del Madaula sobre les taules del Poliorama.

Vaig conèixer la Montse quan encara no era actriu professional i feia les seves primeres armes amb el Frederic Roda. Amb prou feines tenia 18 anys! De seguida vam pensar que allí hi havia matèria prima de gran valor i la vàrem cridar per fer ANTAVIANA i NIT DE SANT JOAN… de manera que amb la Montse hem fet molts quilòmetres de gira junts, hem actuat a molts escenaris i hem compartit aquella època inoblidable del teatre de carretera i manta; som vells coneguts i molt bons amics.

Després de deixar Dagoll, la Montse va passar una bona temporada a Venècia estudiant commedia dell’arte i ja de tornada va iniciar una llarga llista de col.laboracions amb els directors més importants, al Lliure sobretot, i a TV·3 (¿recordeu SECRETS DE FAMÍLIA?)

Per tant, és especialment maco retrobar-se amb ella en aquest moment i en aquest espectacle i tinc la seguretat que -tot i fent una Therbouche diferent de la magnífica Laura- sabrà trobar un personatge que sedueixi i fascini al llibertí Diderot. Espero que vingueu a veure-la!

Escrit del Sergi Albert

No saps si l’encertaràs, però de vegades cal arriscar… A mi m’ha arribat el moment.

Hola, sóc el Sergi Albert. Vaig prometre que en acabar el Mar i Cel escriuria unes línies en aquest fòrum i encara que sigui un pel tard aquí us deixo el meu agraïment. Per què??? Doncs perquè sense vosaltres tot aquests temps no hagués estat el mateix. No, no patiu, que això no és un adéu, sinó un fins aviat!!!

He tingut la gran sort de participar en 3 espectacles de Dagoll Dagom, el Poe del que no oblidaré la magnitud i grandesa d’aquest musical de vegades no entesa, la reposició del Mar i Cel al TNC, al gran teatre Victòria i a Madrid a la Gran Via Madrilenya, defensant mes de 400 vegades que l’amor de Blanca no era per mi, i el més difícil de tots, el Boscos Endins, on per primera vegada per mi, interpretar era més important que cantar molt bé, i on calia fer arribar al públic una història plena d’experiències que sense una traducció d’en Joan Vives i Bozzo, per cert excel·lent, no hagués pogut aconseguir gaudir cap d’aquestes nits.

I marxo molt content. Crec que hem fet una molt bona feina. Hem aconseguit omplir el teatre i fer que el públic vingui a veure’ns cada nit. Amb un Poe i una Madeline, un vaixell i un amor sense fi, i un príncep blau en busca de princeses amb el seu particular Rapúnzel, Rapúnzel.

Però tot això no hagués estat possible sense vosaltres, tots aquells que veniu al teatre i ens feu costat un dia i un altre també, els que ens aplaudiu d’allò més i repetiu, a aquells que esteu a primera fila de vegades rient i d’altres plorant, als que veniu de lluny, als que ens espereu a la sortida ja sigui amb pluja o sol esperant poder-vos fer una foto o saludar, als amics, als fans, i sobretot als anònims que per mitja dels fòrums ens feu arribar en la naturalesa de la vostra alegria i la vostra tristesa les opinions, comentaris i crítiques constructives del nostre treball. GRÀCIES A TOTS!!!

Per últim, convidar-vos a tots a continuar donant suport al teatre musical i als seus actors amb una gran qualitat humana i vocal, i per què no dir-ho,  una gran experiència, que poc a poc gràcies a ells, estem construint el futur de la nostra història dels musicals.

Espero tornar-vos a veure aviat i, si pot ser, deixeu-me que la última funció meva al Boscos Endins us la dediqui… aquell dia seré jo el que de tot cor us aplaudeixi.

Gràcies, gràcies i gràcies pel vostre suport. Us ho mereixeu!

Pel fòrum del Dagoll Dagom.

Sergi Albert

Els princeps…

CLICA AQUI

La bruixa per dins…

CLICA AQUI

UN NOU PRÍNCEP BLAU!

De vegades els prínceps blaus no són per sempre… i, en aquest cas, Boscos Endins tampoc ha estat l’excepció.
Sergi Albert, el Príncep de Rapúnzel, deixarà l’espectacle el proper dia 13 d’abril per motius professionals.

El nou príncep blau, seduït pels cants de Rapúnzel, serà en Miquel Agell, que compta amb una llarga experiència com a actor, director i guionista i que ha participat, entre d’altres, en espectacles com Snoopy el musical, El retaule del Flautista (dirigit per Joan Lluís Bozzo), Chicago, Pippi Langstrump o Sherlock Holmes i el club dels pèl-rojos, aquests dos últims amb la seva pròpia companyia.

En Miquel s’endinsarà als boscos el proper dia 16 d’abril.

Li donem una càlida benvinguda a en Miquel i li desitgem molta sort a en Sergi!

EL BLOG DEL BOZZO – ERIC EMMANUEL SCHMITT

Dimecres passat, dia 27 de març, vàrem celebrar els 100.000 espectadors d’EL LLIBERTÍ. No és una xifra gaire fàcil d’assolir amb una obra de teatre de text, ni a BCN ni a Madrid ni enlloc del món. Amb aquesta excusa/motiu vàrem invitar l’autor del text ERIC-EMMANUEL SCHMITT, l’Alcalde de Barcelona JORDI HEREU, i tot l’equip artístic i de producció de l’espectacle. A cada una de les butaques de platea, l’Ivan (el responsable de premsa i comunicació de 3×3) va posar una rosa de color rosa enganxada al respatller de manera que, a l’entrar al teatre, semblava que entressis a un autèntic jardí. L’SCHMITT estava encantat amb la rebuda i en veure la sala plena de roses va dir: “així és el teatre: flors i espines”.

Jo estava una mica nerviós per veure si a l’autor li agradava l’espectacle i vaig estar assegut al seu costat durant la representació; em vaig anar tranquilitzant al comprovar que l’home reia de gust cada vegada que els actors deien o feien alguna cosa graciosa. Al final em va dir una cosa que em va deixar flotant com un globus hidrostàtic: “de tots els muntatges que he vist d’EL LLIBERTÍ, i n’he vistos a dotzenes, aquest és el meu preferit juntament amb el de París (o sigui l’estrena mundial de l’obra) i el del Piccolo de Milano”. Jo vaig pensar: “eso se lo dirás a todos”, però després vaig veure que ho repetia en una entrevista que li van fer pel diari PÚBLICO i ja m’ho he cregut més. Pel Madaula i la Conejero va tenir paraules molt i molt elogioses. Del Madaula va dir que, fent de Diderot, es veia a un actor intel.ligent que de vegades es feia el tonto, i que la majoria de vegades els Diderots que ell havia vist li havien semblat actors tontos que es feien l’intel.ligent. Gran diferència, sí senyor! A la Laura li va dir coses molt boniques: misteriosa, imprevisible, seductora… En fi, els nostres egos van sortir super reforçats!! Després vàrem fer un ressopó a la sala d’assaig i allí vàrem poder parlar amb ell tranqui.lament i amistosament. Ens va convidar a París a veure la seva darrera obra “La tectònica dels sentiments” i penso aprofitar l’invitació com hi ha món! M’interessa especialment el teatre d’Eric Emmanuel Schmitt perquè sap conciliar en un sol projecte dues coses que normalment no van de la mà: la popularitat/comercialitat i la qualitat. Aquest és el binomi que jo sempre he volgut respectar en els espectacles que he dirigit tot i que, per mala fortuna, algunes vegades no ho he acabat d’aconseguir. Popularitat i qualitat: una ecuació dificilíssima de resoldre que el mestre SCHMITT ha “despejat” amb obres com VARIACIONS ENIGMÀTIQUES, EL VISITANT, o el seu (i una mica nostre) LLIBERTÍ.

La mala notícia d’aquesta festa és que la Laura Conejero ens ha comunicat que, per motius personals, li cal deixar el LLIBERTÍ. Tots hem tractat de convèncer-la però ella està ben decidida, de manera que d’aquí breus setmanes tindrem una altra Mme. Therbouche enamorant Diderot a les taules del Poliorama. Qui serà? Jo ja ho sé… però encara no ho puc dir… potser al proper blog. Mentrestant, comencem a gaudir de les darreres funcions de la increïble Laura i preparem-nos per conèixer noves sensacions.

EL BLOG DEL BOZZO – EL MEU TERCER FANTASMA

Vàrem quedar que us parlaria del “PHANTOM OF THE OPERA” en aquesta tercera ocasió en que l’he pogut veure. Primer de tot deixar una cosa clara: ha estat la vegada que més m’ha agradat… i les altres dues ja m’havia agradat molt!

La primera vegada havia estat cap a l’any 1987, quan era, juntament amb LES MISERABLES, la sensació i la novetat del teatre musical mundial. Recordo que vàrem fer una llargíssima cua a primera hora del matí (era l’ú de gener i estàvem fent cua a les 9H!) per veure si aconseguíem alguna entrada de retorn… però va ser impossible. Al final vàrem acabar comprant una entrada a la revenda, pagant-la a preu d’or, i vam veure l’espectacle des de dalt de tot del galliner; sens dubte totes aquestes dificultats van fer que em mirés l’espectacle amb una certa antipatia i vaig sortir pensant que no n’hi havia per tant (i això que era el “cast original” amb Sarah Brigthman i Michael Crawford!). En les múltiples discussions que havíem tingut amb el Miquel Periel, l’Anna Rosa Cisquella i en Joan Vives, recordo que jo sempre defensava els Miserables i ells es posicionaven més a favor del fantasma.

Després, l’any 91, vaig veure la versió alemanya a Viena. Cantaven superbé però no recordo gaire les impressions que en vaig treure… és curiós, però d’aquesta funció en tinc una mena d’amnèsia. Era molt més “líric” que la versió anglesa i quedava una mica encartronat tot plegat. No em va causar cap plaer especial.

De manera que aquesta Setmana Santa, jo hi anava bàsicament perquè la Ruth ho veiés, pensant que un espectacle que porta 21 anys en cartell necessàriament ha d’estar molt deteriorat. No ens va costar gens trobar entrades i inclús, a la mateixa taquilla, ens van oferir estar a la tercera fila pagant la meitat del preu! Total: vaig entrar esperant poca cosa. I vaig flipar-lo totalment. Primera cosa: l’espectacle no està gens deteriorat i com que els actors canvien pràcticament cada temporada, es manté totalment fresc i potent. El Fantasma estava interpretat per un actor d’origen iranià que es diu RAMIN KARIMLOO que em va fascinar. Després vaig llegir que també havia estat als Miserables i, per les dates, vaig pensar que possiblement havia compartit escenari amb la Júlia Möller. Quan la vegi li preguntaré. És un actor d’una veu imponent (i que no estalvia gens a l’hora de donar volum i potència!) i d’un físic molt elegant; la noia la feia una actriu que es diu Robyn North que era una perfecta còpia de l’original. Em va meravellar la capacitat que manté l’espectacle de connectar i d’emocionar i vaig captar molts detalls que m’havien passat desaparcebuts les altres dues vegades. La única crítica és que em sobren algunes escenes d’òpera i ballet, com per exemple, aquella mena d’imitació espantosa de les Noces de Fígaro i el famós Mascarade que obre el segon acte i que jo trobo estèticament i musicalment horrible; en canvi em van faltar més escenes de relació entre la Noia i el Fantasma… més intensitat en la seva història d’amor…però què hi farem. La posada en escena de HAROLD PRINCE segueix sent magistral es miri com es miri i des d’aquí em trec el barret.

 Allí a la botigueta del teatre vàrem ser víctimes del “síndrome del tacanyo” que de vegades ens assalta i vam passar de comprar-nos el disc. Mal fet. Jo tinc una llei molt útil: quan estiguis de viatge i vagis a comprar-te una cosa i ja la tinguis a les mans, compra-la! Estic tip de penedir-me després de no haver comprat un disc, o un record, o qualsevol cosa que en un moment he desitjat. Quan tornes a casa i obres la maleta és molt agradable tenir aquestes cosetes.

Total que, de tornada a BCN, li vàrem demanar al Miquel Periel si ens podia deixar el seu CD per fer-nos una còpia i ell, cavallerós com és, ens va portar el disc acabat de comprar al Corte Inglés! I ara estem vivint una mena de lluna de mel amb el Fantasma. És massa!

EL BLOG DEL BOZZO – TAMARA ROJO

Hola a tothom! Pregunta el Pol si vaig anar a veure algun altre espectacle a London. Yes, I do! Però no pas Wicked, ni Hairspray… La propera vegada, potser.

Vaig anar al ballet com tot un senyor, al Covent Garden, invitat per la Tamara Rojo que, com segurament tots sabeu, és la primera ballarina de la companyia de la Royal Ôpera. ¿A què ve el privilegi? Resulta que a la cerimònia de cloenda de l’Expo de Zaragoza, el proper mes de setembre, ballarà ella amb una coreografia expressament dissenyada per a l’ocasió pel jove coreògraf Goyo Montero. Serà un solo de 8 minuts, amb música de Cronos Quartet i es titularà “ELLA ES AGUA”… segur que serà sensacional. Jo m’ocupo de la direcció artística de la gala d’inauguració i de la gala de cloenda i ja hem estat preparant aquest darrer número en el que hi tenim centrades moltes esperances. Degut a això, vaig anar a visitar la Tamara -que és un encant- a Londres i ens va convidar a veure-la a l’espectacle “The Sleeping beauty” en la qual ella interpreta la prota. No cal dir que la seva perfecció i la seva expressivitat deixen bocababat al públic d’arreu del món. Allí a Londres és una autèntica diva, i a la porta de l’escenari l’esperen multitud de fans perquè els signi autògrafs.

Jo no entenc gens de tècnica de ballet clàssic però vaig disfrutar molt veient la seva figura ingràvida volant per l’escenari als sons de la música de Txaikovsky i amb la coreografia hiper-clàssica de Marius Petipa i els decorats romàntics. Tot molt segle XIX. També hi ha un pas a dos del Llop i la Caputxeta que em va fer força gràcia perquè vagi on vagi trobo referències a BOSCOS ENDINS. (Això és com quan vols comprar-te un cotxe que el veus a tots els semàfors).

La Tamara va tenir el detall de situar-nos a les butaques més bones de la sala, (al Grand Tyer que és la part central del primer pis) on, per cert, estàvem asseguts al costat del Buitragueño. ¿Què hi feia un futbolista en un espectacle de ballet? Em va fer tall preguntar-li o sigui que ens quedarem sense saber-ho.

Al final, vàrem estar parlant una estona amb ella que estava super estressada perquè se n’anava l’endemà a les set del matí cap a Sant Petersburg a fer una funció amb el Kirov. Vam quedar que els assaigs del seu solo es faran a Londres el mes d’agost i serà una bona ocasió per tornar-hi i veure algunes coses més.

Demà us explico coses d’SPAMALOT i de la meva tercera visió de THE PHANTOM OF THE OPERA!